EL MEU PRIMER DINOSAURE

“Viaje al centro de la Tierra”(1959) de Henry Levin amb un esplèndid James Mason i una ganso una mica plasta que tothom celebra quant al final el dolent se’l  menja. Ai! He fet un "Spoiler". Acabo de xafar el final de la peli! Bé a aquestes altures si algú no l’ha vist  tan se val.

No és això del gansopòfeg el que jo volia explicar. El que pretenc explicar és la visió del primer dinosaure. No és que veies un Dinosaure passejant-se pel Passeig de Gràcia cantonada Diputació. No! El que vull explicar és que va ser al cine Femina on vaig anar a veure aquesta peli on hi sortien dinosaures. Allò va canviar la meva vida.... Bé, Potser exagero.

 El primer dinosaure vist al cinema de fet era una iguana disfressada de dinosaure que no era un dinosaure, era un Dimetrodon. Aquells rèptils del Pèrmic que tenien com una vela a l’esquena i eren els rèptils que van donar pas als dinosaures. Stop, s’ha acabat la classe de Natus. 

Bé, com que aleshores en dèiem animals ANTIDILUVIANS no incurriem en cap error. Només en el fet de donar credibilitat al bíblic Diluvi Universal, que ja és donar. I creure que ell era el culpable de la desaparició dels animals “Antidiluvians”.

Aquells falsos dinosaures em van fascinar. Després d’aquella peli en van venir moltes altres: el “King Kong” reestrenat al cine Califòrnia. On hi surt un Stegosaure i un T. rex “El mundo Perdido” serie B de l’Irwin Allen on també hi sortien iguanes, varanos i tota mena de rèptils disfressats amb banyes, escames, ullals..

 Però el que més recordo va ser aquell dia que amb tota la família, germans i papes vam anar a Can Jorba. Devíem anar com fèiem sovint a comprar roba, ja se sap els nanos, la roba,  la destrossen o se’ls hi fa petita, i com de costum feiem una visita a la planta quarta on hi havia les joguines (juguets) i allà en una vitrina, posats en exposició. Com un diorama amb animals prehistòrics i homes primitius, acceptant com la cosa més normal del món l’error de conviure homínids i dinosaures com sovint ens ensenyaven les pel·lícules.

Era una vitrina ensenyant la joguina del moment, al menys això em va semblar a mi i al meu germà. 

La Capsa sencera que vam veure a Can Jorba amb Dinosaures i homes prehistòrics...Ah! i una dona prehistòrica. Marca Jecsan.

 Es podia veure la tipica caixa de soldadets de goma, però amb la originalitat que els soldadets no eren ni americans i indis, ni moros i cruzados, o animals de la selva i negres africans, no senyor això estava molt vist i ja en teniem d’aquests. La caixa era de la era ....primitiva i consistia amb cinc animals antediluvians i uns quant homes primitius amb llances, pals i altres estris de la industria del moment, tots en actitud de caçera, ah! també hi havia una dona, però la dona estava asseguda en actitud d’espera. Deuria esperar que els seus homes li caçessin el mamut per fer l’escudella i carn d’olla prehistòrica. A part d’un mamut hi havia un Tiranosaurus Rex, un Stegosaure, un Triceratops, i un Diplodocus. Ni dubtar-ho un moment que va  ser el primer que ens vam demanar per reis.  I els reis ens van fer cas. Hi vam jugar molt , tan que els pobres animalons van anar desapareixen però no per culpa d’un meteorit, sinó per culpa nostre que els hi clavàvem fletxes i els hi fèiem de tot. Els primers que van desaparèixer van ser els homes prehistòrics. No tenien massa interès per nosaltres. Els dinosaures ens van anar despintant, foradant perquè per no gastar tanta goma eren buits. Del Tiranosaures Rex i el Triceratops en va quedar el cap que es desenganxava de la resta del cos, el Diplodocus es va foradar pel coll, era el seu punt feble. Però no tot s’ha perdut, encara conservo en una vitrina plena de coses estranyes el Stegosaure i el Mamut i encara fant prou goig, penso jo.

Els dos únics que van sobreviure i que he guardat tota la vida.

Epíleg: Ara farà no gaire anys, Via Todocolección vaig aconseguir tots els Dinosaures i a un bon preu i no sé perquè, doncs ara estan a preus de gasolina o tinta d'impressora. Devia ser un bon moment i vaig tenir sort...O que sé jo!

Els 5 Animals Prehistòrics i/o ANTIDILUVIANS tornen a ser  a casa, en una vitrina ben xula d'Ikea.

 

Capítol 00 ANY DEL SENYOR 1954

1954. Any que pasarà a l’història per ser l’any que en Bil Halley amb els seus Comets va “inventar” el Rock and Roll amb la canço “Rock around the clock” o sigui el roc del reloj. Tot és discutible. Potser el Rock el va inventar en Chuck Berry o en McFly, com es pot veure a  “Regreso al Futuro”  o ves  a saber...

El que sí és segur i ningú ho pot negar és que aquell divuit de maig, amb rock and Roll o sense, vaig néixer jo. Jo no ho recordo, però ho sé de bona tinta. I vaig néixer  a casa com es feia aleshores, amb la Sra Amalia de llevadora. Llevadora de mig Poblenou, llevadora omnipresent a totes les fotos de bateigos de l’època. En el 1954 ja hi havia gent que naixia als hospitals, però era una modernitata que a casa meva no es practicava. Si ja n’havien nascut tres. Els meus tres germans i havia anat força bé. Perquè canviar? La meva mare preferia parir a casa, al llit de la Tieta Rosa.perquè el llit de la tieta Rosa era ample, de 8 pams i tenia barrots on t’hi podies agafar per empènyer a gust esperonada per la Sra. Amalia. Ja he dit que la Sra Amalia sortia a totes les fotos dels bateijos de l’època. Les mares no que no hi sortien, altre feina tenien, encara estaven a casa al llit convelescents, perquè tot just feia 3 o  4 dies que el nano havia arribat al mon sense cap delicadesa i ja s’havia de batejar no fos cas que... Que què?

 

Aquell 27 de maig del 1954 em van batejar, aprofitant que era dijous i era el dia de la "Ascensión del Señor". I ja se sap; era un dels dijous que "relucen mas que el sol". Els padrins son el tiet Toni i la Cosineta Carolina. El Napbuf soc jo : Antoni Maria Claret Agustí Joan Olivé Cabré.

En fi que la mama encara no estava per festes ni batejos i era la Sra. Llevadora qui duia el nen en braços per rebre el bateig. El pare em sembla que també hi tenia alguna cosa  a veure... ah, si! Repartir confits i purets als familiars i convidats.

Sembla que referent al meu naixement no hi ha res més a dir. Suposo que deuria bramar  com tots els nadons, dormir, menjar pelargon, a casa mai ningu va mamar de teta materna, no hi havia costum, i cagar. Cagar a tothora i embrutar bolquers de gasa que s’havien de rentar a ma i assecar al sol, encara no hi havia automàtica !! n’hi havia per cagar-s’hi!!

La meva familia al complert el dia del meu bateij al Sagrat Cor del carrer Pere IV. (27 maig 1954)

 

EL CUARTO MALS ENDREÇOS

Un dia de Reis de finals dels anys 50. El llacet (pajarita) era de goma.

El clàssic passadís d’un pis amb davants i darreres. Cosa impensable en un pis actual. Als pisos antics era normal tenir un balcó al davant que donava al carrer i una galeria al darrera on hi havia el safareig  per fer la bugada i les cordes per estendre la roba i que donava a un pati interior o a un carreró o passatge. O sigui, un luxe asiàtic que ara només es pot trobar en un pis d’alt standing...

Però el nostre pis de Pere IV no era d’alt estanding, nomes era alt de sostre. Era un pis normal en un carrer normal, la Carretera de Mataró, li deien, en un barri normal. Aleshores normal volia dir un barri amb carrers de llambordes, en els millors dels casos, o sense asfaltar i ple de pols, de pols de color negre en el cas del Poblenou. Pols o fang segons l’època de l’any.

Però, tornant al passadís de casa meva. Hi havia una porta màgica. Sí, sí..màgica com a les novel·les juvenils que ara estant tan de moda; els Harrys Potters, els Narnia i els armaris màgics ... O a mi m’ho semblava.

Ja per començar la porta “màgica” del passadís era més petita que totes les altres, no tenia cap tipus de motllura ni cap pany i estava empaperada com la resta del pasadís, només una ratlleta com si fos dibuixada amb un llapis i una petita claueta en un petit foradet donava a entendre que allí hi havia alguna cosa. Costava donar voltes a la claueta, però un cop ho aconseguies descobries que allí hi havia una porta que duia a algún quarto màgic, o potser a una altra dimensió, o ves  a saber què..

Res de tot això. Tot era mes normal. Era el Quarto Mals-endreços. Sempre ens referíem a ell com el “QUARTUMALSENDREÇOS”. Així. Tot junt. Ni quarto dels trastos, ni habitació dels armaris, ni res. i allí dins hi havia....Mals Endreços. És clar. Era el nostre quarto preferit i també prohibit. El dos armaris que hi havia tan servien per remenar i rebuscar, com per amagar-nos-hi quan jugàvem a Valen (fet i amagar)

Ell quarto no tenia làmpada, només hi havia una bombeta penjada d’un fil elèctric que s’encenia al donar mitja volta a un interruptor d’aquells de porcellana que tenien com una clavilla també de porcellana. Tot el que s’hi guardava tenia un doble us. M’explicaré; els espolsadors, que era un mànec amb unes tires de pell, també era un fuet d’un gladiador romà. El plumero amb un pal llarg per arribar a tots els racons d’un pis amb els sostres massa alts i treure-li la pols i alguna teranyina també era el plomall d’un guerrer medieval i la seva pica, bastant perillosa, tot s’ha de dir, doncs traginar amb un pal de gairebé tres metres com si d’una llança es tractes, per un nano que amb prou feienes feia un metre era tot una proesa una mica grotesca. Un moment delicat era a l’hora de jugar a fet i amagar. Nosaltres en deiem jugar a Valen , perquè quan ja estavem amagats cridabem –“Valen!”. El quaro malsendreços era el lloc preferit  i prohibit per amagar-nos-hi i fer-ho dins de l’armari ja era el “no va mas” , el millor amagatall, entre abrics que feien olor a naftalina –“Cuidado, que no son anissos!” ens havien dit els grans deu mil milions de cops. Però si ja es veia. Que no eren anissos! S’havia de ser burro per confondre-ho. Només cali olorar-les. Dins l’armari hi havia paraigües, chanclos, bosses amb pedaços de roba, restes d’alguna peça de roba que ens havia fet la mama que de soltera havia estat modista i era molt bona cosidora. Aquests pedaços eren imprescidinbles a l’hora de perfeccionar la posta en escena dels gladiadors romans i cavallers mediavals abans esmentats sense oblidar algun pirata de Malaysia parent del sandokan del Salgari. 

El Dionís i el Toni fent de Pirates del Caribe (1959)

Si et ficaves a dins l’armari per amagar-t’hi havies d’anar en compta a no donar una patada a la caixa del botons, més d’un cop havien anat a parar tots els botons per terra amb el natural soroll que feien et descobrien de seguida i el que es pitjor també et descobria qualsevol adult -¡ Vinga! Tots a fora del quarto malsendreços!Mira que en teniu de coses per jugar i sempre heu d’anar a parar a enredar a dins del quarto, que sabeu que no m’agrada!! Ah! I compte amb les boletes de naftalina que hi ha dins de les butxaques dels abrics...!! Que no son anissos!!!- Que sí... Que ja ho sabiem.

Molt de tant en tant rebuscavem a l’armari una capsa màgica, era el que més m’agradava, això sí, no s’havia de treure gaire sovint, nomes de tant en tant i a l’estiu, sobretot a l’estiu perquè era la capsa on es guardaven les coses de Nadal. Les figures de pessebre, el suro, alguna espelma, algun llaç, guirnaldes de color plata... quina estranya i meravellosa sensació poder mirar i remenar tot aquest material fora de temporada! Tocar els camells dels reis d’Orient en ple agost somiant en la nit de reis mentre patiem la calor xafogosa de Barcelona... una curiositat¸a casa mai no haviem tingut caganer del pessebre. Inconvenients de ser una familia profundament catòlica i seriosa