 |
Un dia de Reis de finals dels anys 50. El llacet (pajarita) era de goma.
|
El clàssic passadís d’un pis amb davants i darreres. Cosa impensable en
un pis actual. Als pisos antics era normal tenir un balcó al davant que donava
al carrer i una galeria al darrera on hi havia el safareig per fer la bugada i les cordes per estendre
la roba i que donava a un pati interior o a un carreró o passatge. O sigui, un
luxe asiàtic que ara només es pot trobar en un pis d’alt standing...
Però el nostre pis de Pere IV no era d’alt estanding, nomes era alt de
sostre. Era un pis normal en un carrer normal, la Carretera de Mataró, li
deien, en un barri normal. Aleshores normal volia dir un barri amb carrers de
llambordes, en els millors dels casos, o sense asfaltar i ple de pols, de pols
de color negre en el cas del Poblenou. Pols o fang segons l’època de l’any.
Però, tornant al passadís de casa meva. Hi havia una porta màgica. Sí,
sí..màgica com a les novel·les juvenils que ara estant tan de moda; els Harrys
Potters, els Narnia i els armaris màgics ... O a mi m’ho semblava.
Ja per començar la porta “màgica” del passadís era més petita que totes
les altres, no tenia cap tipus de motllura ni cap pany i estava empaperada com
la resta del pasadís, només una ratlleta com si fos dibuixada amb un llapis i
una petita claueta en un petit foradet donava a entendre que allí hi havia
alguna cosa. Costava donar voltes a la claueta, però un cop ho aconseguies
descobries que allí hi havia una porta que duia a algún quarto màgic, o potser
a una altra dimensió, o ves a saber què..
Res de tot això. Tot era mes normal. Era el Quarto Mals-endreços.
Sempre ens referíem a ell com el “QUARTUMALSENDREÇOS”. Així. Tot junt. Ni
quarto dels trastos, ni habitació dels armaris, ni res. i allí dins hi
havia....Mals Endreços. És clar. Era el nostre quarto preferit i també
prohibit. El dos armaris que hi havia tan servien per remenar i rebuscar, com
per amagar-nos-hi quan jugàvem a Valen
(fet i amagar)
Ell quarto no tenia làmpada, només hi havia una bombeta penjada d’un
fil elèctric que s’encenia al donar mitja volta a un interruptor d’aquells de
porcellana que tenien com una clavilla també de porcellana. Tot el que s’hi
guardava tenia un doble us. M’explicaré; els espolsadors, que era un mànec amb
unes tires de pell, també era un fuet d’un gladiador romà. El plumero amb un pal llarg per arribar a
tots els racons d’un pis amb els sostres massa alts i treure-li la pols i
alguna teranyina també era el plomall d’un guerrer medieval i la seva pica,
bastant perillosa, tot s’ha de dir, doncs traginar amb un pal de gairebé tres
metres com si d’una llança es tractes, per un nano que amb prou feienes feia un
metre era tot una proesa una mica grotesca. Un moment delicat era a l’hora de
jugar a fet i amagar. Nosaltres en deiem jugar a Valen , perquè quan ja estavem amagats cridabem –“Valen!”. El quaro
malsendreços era el lloc preferit i
prohibit per amagar-nos-hi i fer-ho dins de l’armari ja era el “no va mas” , el
millor amagatall, entre abrics que feien olor a naftalina –“Cuidado, que no son
anissos!” ens havien dit els grans deu mil milions de cops. Però si ja es veia.
Que no eren anissos! S’havia de ser burro per confondre-ho. Només cali
olorar-les. Dins l’armari hi havia paraigües, chanclos, bosses amb pedaços de
roba, restes d’alguna peça de roba que ens havia fet la mama que de soltera
havia estat modista i era molt bona cosidora. Aquests pedaços eren
imprescidinbles a l’hora de perfeccionar la posta en escena dels gladiadors
romans i cavallers mediavals abans esmentats sense oblidar algun pirata de
Malaysia parent del sandokan del Salgari.
 |
| El Dionís i el Toni fent de Pirates del Caribe (1959) |
|
Si et ficaves a dins l’armari per
amagar-t’hi havies d’anar en compta a no donar una patada a la caixa del
botons, més d’un cop havien anat a parar tots els botons per terra amb el
natural soroll que feien et descobrien de seguida i el que es pitjor també et
descobria qualsevol adult -¡ Vinga! Tots a fora del quarto malsendreços!Mira
que en teniu de coses per jugar i sempre heu d’anar a parar a enredar a dins
del quarto, que sabeu que no m’agrada!! Ah! I compte amb les boletes de naftalina
que hi ha dins de les butxaques dels abrics...!! Que no son anissos!!!- Que
sí... Que ja ho sabiem.
Molt de tant en tant rebuscavem a l’armari una capsa màgica, era el que
més m’agradava, això sí, no s’havia de treure gaire sovint, nomes de tant en
tant i a l’estiu, sobretot a l’estiu perquè era la capsa on es guardaven les
coses de Nadal. Les figures de pessebre, el suro, alguna espelma, algun llaç,
guirnaldes de color plata... quina estranya i meravellosa sensació poder mirar
i remenar tot aquest material fora de temporada! Tocar els camells dels reis d’Orient
en ple agost somiant en la nit de reis mentre patiem la calor xafogosa de
Barcelona... una curiositat¸a casa mai no haviem tingut caganer del pessebre.
Inconvenients de ser una familia profundament catòlica i seriosa
